Featured

Ephemeròpter

Insecte de vida adulta breu, sovint inferior a un dia, durant el qual vola al llarg el riu, s’aparella, pon ous i mor.

“Al riu Hypanis al Bòsfor cimeri, cap a l’època del solstici d’estiu, són arrossegades pel corrent cap al mar el que semblen unes bosses poc més grans que un gra de raïm de les quals en reventar-se en surten uns quadrúpedes alats. L’insecte viu i vola fins al vespre però, quan el sol se’n va, decau i mor al capvespre havent viscut només un dia, circumstància per la qual s’anomena ephemeron.” Aristòtil, Història dels animals, llibre V, cap 9.

Com les efímeres també nosaltres volem entre la foscor prèvia i el capvespre. Durant el vol, a més de menjar i aparellar-nos, podem contemplar, meravellats, les cases a sota, els arbres, les formes dels núvols al cel, conversar amb les altres efímeres, escoltar els ocells o una ràdio.

Crist pensarós. Museu Nacional de Varsòvia

Al Museu Nacional de Varsòvia, a la col·lecció medieval, hi ha una talla de fusta que representa Crist assegut, amb el cap recolzat a la mà, pensarós. Un crani gran, i la pell com coberta de llàgrimes. No se’n coneix l’autor, la data, 1502. La immensa majoria de les escultures de Crist el mostren crucificat i, algunes, les pietats, mort en braços de la mare de Déu. No n’havia vist mai cap que el representés assegut, cavil·lant, sense cap signe de divinitat o poder, profundament humà, potser afligit pel que l’espera, o pel dubte.

Té una semblança amb “El pensador” de Rodin, de 1880, de gairebé 400 anys després. “El penseur” havia de representar Dante davant les portes de l’infern. No obstant, tot i la similitud de la postura, l’home de Rodin és fort i musculat; evoca més un heroi que s’ha aturat un moment abans de reprendre l’acció, que no pas un estat de qui està aclaparat, entre reflexió i tristesa.

 

Potser té més a veure amb el gravat “Melencolia I” de Dürer d’uns anys més tard, el 1514, on l’àngel femení també fa el gest de recolzar el cap a la mà. Envoltada de símbols de la matemàtica i la construcció, sembla abatuda per no saber què fer (més o menys a la mateixa època Dürer hauria escrit “Però què és la bellesa, això no ho sé”).

 

Quatre setmanes abans de “descobrir” aquesta obra a Varsòvia, a Oslo i a Bergen vaig veure dues versions del “Melankoli” de l’expressionista Edvard Munch. En aquest cas, la figura pensativa, amb el mateix gest del cap a la mà, té el seu origen en l’experiència amorosa poc feliç d’un amic del pintor.

La malenconia com a estat de desànim en percebre la distància entre el que voldríem i el que podem, ja sia la redempció de la humanitat, la creació de bellesa, o els nostres somnis personals, la melanconia com a pena quan, en mirar enrera, veiem la distància entre en que volíem o hauria pogut ser, i el que s’ha esdevingut realment, aquestes són emocions de patiment que el budisme en les seves diferents versions ens proposa eliminar. Es tractaria de renunciar a viure identificats amb un jo que somnia, desitja, espera, o repassa el seu passat. Mentre que obsessionar-se amb les expectatives de futur o fets del passat evidentment porta a patiments innecessaris, no puc evitar pensar que la capacitat de somiar, imaginar futurs o passats alternatius, forma part de la condició humana i alguna cosa molt valuosa es perdria si desapareixés. D’alguna manera crec que Teofrast tenia part de raó quan al Problemata XXX.I associava el geni amb la malenconia i la bogeria.

A més d’aquesta obra remarcable, el Museu Nacional de Varsòvia en presenta moltes altres que justificarien la visita. Remarco el “Jardí estrany” de Józef Mehoffer, l'”Autobus” de Bronisław Wojciech Linke, el “Matí” de Łukasz Korolkiewicz, o els vídeos transgressors de Natalia LL. I per arrodonir la visita, el museu té un restaurant excel·lent amb un menú més que assequible.

Fe de vida

Fa un any per Tots Sants parlava dels certificats de defunció, l’últim document de la nostra vida administrativa iniciada amb la inscripció al registre civil en néixer. Un altre document administratiu és la “Fe de vida”, que acredita que una persona està viva. És necessari en el cas de pagament de pensions i es du a terme presentant documentació d’identitat davant d’un funcionari o entitat reconeguda.

Estar “legalment viu» de fet equival a no estar “legalment mort” i això vol dir, bàsicament, comprovar que entra aire als nostres pulmons i que el cor impulsa sang a les nostres artèries i venes, altrament estaríem morts clínicament. Els avenços en tecnologia de suport a la vida han fet possible que aquestes funcions es mantinguin de manera assistida fins i tot en cas de cessament irreversible de l’activitat cerebral, de manera que el concepte de “Mort legal” s’amplia al de mort cerebral. Recordem que als certificats de defunció s’hi especificava la causa immediata, la causa subjacent, codificades segons els estàndards ICD i que podíem anar més enrera fins a preguntar pels hàbits de salut: morir d’atac de cor degut a una vida sedentària, una mala dieta i tabaquisme, per exemple.

Com seria si haguéssim de fer alguna cosa semblant amb la Fe de vida? Què passaria si l’encarregat del registre hagués d’omplir un formulari especificant la causa que estiguem vius? La causa immediata, és que respirem i bateguem, i això vol dir que tenim cobertes les necessitats més bàsiques d’aliment i refugi. En el cas dels infants o de les persones dependents, la causa de tenir cobertes aquestes necessitats és que algú té cura d’ells, uns pares que els estimen o una societat amb un programa d’assistència. I per la resta? Quines serien les causes subjacents que fan que ens esforcem per seguir vius? Què ens fa esforçar a trobar menjar i refugi, ja sia com a caçador recol·lector en un bosc de Borneo, o saltant del llit cada matí per agafar el metro i anar a l’oficina a guanyar un sou? Què ens fa sentir vius (què diem que volem a les xarxes socials)? O dit d’altra manera, què fa que no desistim i ens suïcidem? Si la ICD classifica les causes de mort, com classificaríem les causes subjacents de la vida?

Especulem.

Un primer grup de causes seria la inèrcia, seguir per que sí. Com a organismes biològics estem programats per a sobreviure i lluitar per superar les dificultats. I bona part de la humanitat ja queda tan consumida per aconseguir sobreviure que està massa cansada per a plantejar-se res més, no li queden energies extra per a deprimir-se o demanar-se pel sentit de la vida. Com a subjectes socials estem programats per seguir el guió o la rutina del paper que tenim assignat o hem triat. I finalment, potser seguim vivint perquè no ens atrevim a suïcidar-nos.
Un segon grup de causes és sentir-se útil, “ésser per als altres”. Tenir cura dels fills, servir una causa humanitària, donar suport a una opció política, religiosa o seguir un grup esportiu.
Un altre grup és “ésser a través dels altres”, ser estimat, admirat, reconegut, respectat, temut; tenir molts seguidors a twitter o likes a facebook.
I és clar, també pot ser que vulguem viure perquè ens agrada i suposa una experiència gratificant. Alguns en tindran prou amb la vida de cada dia, d’altres se sentiran frustrats sinó aconsegueixen l’excepcional, el restaurant més famós, la muntanya més alta, el viatge més exclusiu. Als curiosos els fascinarà descobrir el món, ja sia una nova espècie de cuc, una galàxia llunyana o un text del segle XVII.
Finalment hi ha el grup dels que no podrien sobreviure sense l’ajuda de substàncies químiques, medicaments, substàncies legals com l’alcohol o el tabac, o il·legals, els qui no poden afrontar el dia sense la seva dosi d’heroïna, per exemple.

Probablement tothom presentarà una barreja de tots els tipus. El formulari de Causes de la Fe de vida podria ser alguna cosa així.

FE DE VIDA
CAUSES IMMEDIATES
Marcar si és independent o no, i en aquest darrer cas, qui en té cura
( ) Independent
( ) Dependent
    ( ) familiar o amic
    ( ) assistència pública
CAUSES SUBJACENTS
Marcar la seva importància des de 1 (menys important) a 5 (molt important)
GRUP I: INÈRCIA
12345 Instint de supervivència
12345 Rutina social, seguir un guió, acomplir una missió
12345 Por al suïcidi
GRUP II: ÉSSER PER ALS ALTRES
12345 Tenir cura d’algú, fills, família, comunitat
12345 Salvar el món, investigació mèdica, política
12345 Pertànyer a un grup polític, religiós, esportiu
GRUP III: ÉSSER A TRAVÉS DELS ALTRES
12345 Ser estimat
12345 Ser reconegut, admirat, envejat, desitjat
12345 Ser respectat, temut
GRUP IV: EXPERIÈNCIES GRATIFICANTS
12345 La vida ordinària
12345 l'excepcional, el sibarita gastronòmic, la víctima de la moda, l'esportista extrem, el viatger
12345 La curiositat, explorar el món i la cultura
GRUP V: ELS SUPLEMENTS QUÍMICS
12345 Ús o abús de medicaments
12345 Ús o abús de substàncies legals, alcohol, tabac
12345 Ús o abús de substàncies il·legals

Desigs, somnis i projectes a les xarxes socials

Makeawish és una associació americana que des del 1980 ajuda a satisfer els desigs de nens  que pateixen malalties que poden ser fatals. D’altres semblants han aparegut a altres llocs del món. Hi ha nens que voldrien ser policies, monitora de dofins, o arqueòlegs. D’altres voldrien conèixer algú famós, esportistes com Messi o Marc Márquez, cantants com Justin Bieber, actors o celebritats de televisió. D’altres voldrien una experiència que no han tingut mai, viatjar a algun lloc, trepitjar la neu, pujar a un helicòpter. Alguns voldrien tenir alguna cosa, un animal, un piano. Els desigs resulten entranyables quan són somnis però fan angúnia quan veiem que el màxim al qual aspira la imaginació d’un nen és el que ha vist a la televisió o el que és més popular a les xarxes socials. Possiblement no pot ser d’altra manera i no es pot assegurar que l’univers de la imaginació fos més gran quan es basava només en llibres en lloc de fer-ho en la televisió i internet.

Si no patim una malaltia incurable, i som adults, ens pertoca a nosaltres fer realitat els nostres desigs. Sovint, a l’hora de convertir els desigs i somnis en propòsits concrets, els haurem d’ajustar. Què voldrien aconseguir els adults? Facebook ha recopilat els propòsits que els usuaris fan quan comença l’any agrupant-los en set categories:

  • 30 % Mental. 53% que volen ser millors persones, més amables 30% vol viure la vida al màxim 14% volen tenir un esperit positiu i no estressar-se.
  • 20 % Físic. 37% que volen posar-se en forma / fer més exercici 22% volen perdre pes 20% volen menjar millor i cuinar més.
  • 19 % Altres. 59% no fan cap propòsit 26% compartiren una frase sobre propòsits 10% ja han fallat en els seus propòsits.
  • 15% Relacions. 47% volen estar més propers a la seva família. 35% volen passar més temps amb els amics 18% volen enamorar-se o casar-se.
  • 10% gestió del temps. 60% volen netejar més / Ser més organitzats 25% volen practicar antigues habilitats o aficions, o aprendre’n de noves  9% volen passar menys temps connectats.
  • 2% professional. 45% volen obtenir una feina / o mantenir-la 31% volen completar els estudis / anar a la universitat. 25% volen llegir més llibres.
  • 1% Finances

Bàsicament es tracta d’estar millor tant física com mentalment. El plantejament de bons propòsits en començar l’any fa que no trobem l’equivalent als somnis dels nens, les experiències que ens fan sentir vius. Això es trobava més en la web 43things que va tancar a primers de 2015 on els usuaris compartien projectes i il·lusions. De la darrera llista consultable n’he recollit els 25 primers i els he agrupat en 5 àmbits. Entre parèntesi quants usuaris l’havien plantejat:

Experiències
1. Viatjar pel món, veure les aurores boreals. (108233).
9. Fer-se un petó sota la pluja. saltar en paracaigudes. Nedar amb els dofins. (50781)

Feina i futur
2. Trobar una feina. Sortir de deutes. Estalviar. comprar una casa. (74303)
7. No deixar per demà el que podem fer avui. Organitzar-se, acabar el que es comença. (53720)
13. Saber què fer amb la pròpia vida (28461)

Competències
3. Aprendre una segona llengua. Espanyol, francès, japonès (65764)
11. Escriure un llibre (41939)
14. Llegir més. Anar a la universitat. Seguir estudiant sempre. (35445)
15. Dissenyar i fer-se un tatuatge (35130)
16. Aprendre a tocar la guitarra o el piano. Escriure una cançó. (32154)
18. Fer més fotografies (15361)
19. Aprendre a conduir (16431)
20. Aprendre a cosir (12138)
21. Aprendre a cuinar (9952)
23. Aprendre a fer surf (8104)
25. Aprendre a ballar (7131)

Aspecte, autocontrol
4. Perdre pes (60506)
8. Posar-se en forma. Córrer una marató. practicar Yoga (51808)
10. Beure aigua. Menjar sa. Preocupar-se menys. Dormir més. (45066)
22. Deixar de fumar (9238)
24. Deixar de mossegar-se les ungles (7309)

Autorealització, relacions
5. Enamorar-se. Casar-se. Tenir un fill (54576)
6. Ser feliç, tenir confiança, valorar-se a un mateix (53864)
12. Fer nous amics. Ser millor amic ( 39357)
17. Contribuir a fer un món millor. Voluntariat (16592)

Podem trobar d’altres exemples a twitter , que giren al voltant del mateix, tots voldríem ser més equilibrats per dins, més atractius per fora.
El que somiem, volem, ens proposem i, finalment, emprenem és, en certa mesura, el que determina –autodetermina-  la nostra vida. Aquesta és la causalitat humana. El punt on ens trobem avui és resultat, en part, de decisions que vam prendre  en el passat. I aquelles decisions  van ser producte dels somnis i desigs que projectàvem sobre el futur. El futur imaginat determinà el passat.

Sovint, el punt del futur on acabem no és el que ens havíem proposat. I quan ho és, també passa que sovint no es correspon amb les nostres expectatives. Vés amb compte amb el que desitges, que podria fer-se realitat! Algunes crisis de la meitat de la vida tenen a veure amb això. La literatura és rica en exemples de desigs complerts que no han acabat bé, des del rei Midas al conte dels tres desigs de Perrault.
En funció del que desitgem tindrem també decepcions i frustracions, ja sia perquè no hi arribem, ja sia perquè mai quedem satisfets encara que ho assolim. Mai serem prou prims i atractius, ni tindrem prou diners, ni serem prou admirats pel nostre prestigi professional, esportiu o artístic. Gran part de les diverses propostes morals estan orientades a educar els desigs, des de l’ataràxia d’Epicur a l’entrenament per a superar l’ànsia de l’espiritualitat budista.

Què hauríem de desitjar? Què ens fa sentir vius?

Motenda, el disseny

He fet una tenda que al mateix temps serveix de motxilla, la motenda. Aquest va ser el procés de disseny.

1. Una motxilla ultralleugera i lones?
Després d’una travessa de diversos dies al Pirineu, amb una motxilla de 2250 g. i una tenda lleugera de 1.600 g. explorava webs d’equipament lleuger. Hi havia motxilles que pesaven molt poc, i gent que enlloc de tenda feia servir una lona per al terra i tela lleugera lligada amb cordes com a sostre. Però les motxilles eren lleugeres gràcies a fer servir una tela molt fina que era més fràgil i susceptible d’esquinçar-se en fregar amb una branca. En canvi, aquesta motxilla, contenia una lona per dormir que era més resistent! No era una contradicció? La tela més resistent hauria d’anar fora.

2. Lona i capelina?
Vaig pensar que podria fer servir la lona del terra per embolicar el contingut de la motxilla, i com a coberta, la capelina, una tela més lleugera, com a coberta. La idea m’agradava perquè eliminava la motxilla i només havia de dur un terra i una capelina. Però aquesta solució no era viable perquè en les travesses de muntanya fa bastant fred, a vegades plou i no sempre hi ha arbres on penjar les cordes per tensar la lona sostre. Havia de tornar a la idea d’una tenda tradicional. Potser podria unir la lona del terra i la capelina d’alguna manera per formar una tenda.

 3. La tenda és la motxilla!
Vaig estudiar si podia unir el terra i la coberta amb cremalleres o velcros. Però resultava complicat. Les mides de la coberta no es corresponien gaire amb les d’una capelina, seria laboriós de deixar ben subjectat cada vegada que muntés la tenda. Hauria de fer una obertura a la tela del terra per accedir al contingut de dins la motxilla? Si no embolicava bé la lona, em podien caure coses? El moment eureka va ser pensar que una tenda normal podia ser, plegada, el contenidor de la motxilla. No em cauria res i la mateixa porta de la tenda podia servir per accedir a l’interior sense fer cap més obertura.

4. Estudi del plegat i les corretges, estora integrada
Ara calia trobar com plegar la tenda per acabar constituint una capsa d’una base d’uns 25×35 cm i 60 cm d’alçada. Havia vist que algunes motxilles incorporaven una estora a l’esquena i també que alguns models d’estora eren més curts per estalviar pes. Vaig recollir la idea, l’estora aniria integrada al terra de la tenda i en plegar-se, aportaria solidesa a la capsa.
Després calia veure com embolicar la tenda plegada amb dues «tapes» i mirar que les corretges no molestessin a l’hora de jeure.

5. Estructura
Com sostindria la tenda? La meva tenia dos arcs creuats al davant que s’aguantaven sols i un al darrera, tot tensat per vents. Volia trobar la manera de fer una estructura autònoma, que no necessités vents. Explorant materials en una botiga de cometes, vaig descobrir les varilles de fibra de vidre trenada, que es poden doblegar i després recuperen la forma. Si una creu de dos arcs s’aguantava sola, podia aguantar tota la tenda amb tres creus. Vaig fer un model a escala i un eix superior i aguantava! Molt lleuger però resilient.

6. La capelina avancer.
Encara volia tenia un avancer com el de la meva antiga tenda, i pretenia fer-lo amb la capelina. Però no trobava la manera d’adaptar la forma rectangular a un avancer i menys encara, d’aconseguir que s’aguantés sense fer servir vents. Al final se’m va acudir fer servir una varilla per guiar el que seria la base. La varilla quedaria tensada per una cinta. L’altre extrem de l’avancer aniria subjectat amb velcros a les cintes de la coberta i el que sobrava, a sota, plegat. Les piques no són imprescindibles però n’hi haurà 5, 4 pels extrems de la tenda i una per aguantar l’avancer, que sinó s’aguantaria només amb el pes de les botes.

ANEM PER FEINA! Acabada l’etapa de dibuixos i models, vaig encarregar els materials, em vaig comprar una màquina de cosir i van començar mesos de confecció plens d’errors i correccions, alguns comprensibles, d’altres totalment estúpids. Però tot plegat va culminar en una tenda motxilla de 1850 g, que presento en aquesta pàgina juntament amb una guia imperfecta per qui vulgui provar de fer-se’n una.

Tots Sants 2014. Certificats de defunció

Del punt de vista de documentació administrativa, la nostra vida comença amb una inscripció registre civil i acaba amb un certificat de defunció. En un article magnífic al New Yorker, Kathryn Schulz ens descobreix la història dels certificats de defunció, i en particular de l’inventari de les causes de la mort, des de una llista de 81 al segle XVII fins a les 14.000 que registra actualment la WHO. Amb una taxa de mortalitat d’un 7,89 per mil, el 2014 hi haurà uns 50 milions de morts que donaran lloc a uns 25 milions de certificats de defunció especificant les seves causes. Schulz assenyala que aquesta burocràcia de la mort és una conseqüència de l’estat democràtic modern, “si tothom compta, tothom ha de ser comptat”.

Certificat de defunció
El precedent dels certificats de defunció moderns són els Bills of Mortality, llistes setmanals de defuncions ocorregudes a Anglaterra atribuïdes a la plaga. El 1629 s’indicaria a les parròquies que reportessin també les morts degudes a altres causes. El 1662 John Graunt, un dels precursors de la demografia, publicaria  ”Natural and Political observations made upon the Bills of Mortality” analitzant-los amb l’objectiu d’estudiar la propagació de la pesta bubònica. Arribaria a compilar fins 81 causes de mort en quatre categories principals: malalties cròniques, epidèmies, mortalitat infantil i accidents.  El 1893, un comitè internacional presidit per Jacques Bertillon ampliaria la llista a 161 causes agrupades en 14 categories seguint un criteri de classificació anatòmica. Avui la llista és gestionada per l’Organització Internacional de la Salut i codifica fins a 14.000 causes classificades en 22 grans grups.

La ICD10 (desena edició de la International Cause of Death) estableix els grups següents per a malalties: (I) Malalties infeccioses i parasitàries, (II) Neoplàsies, (III) malalties de la sang, (IV) endocrines, (V) Trastorns mentals i del comportament, (VI) malalties del sistema nerviós, (VII) malalties de l’ull, (VIII) malalties de l’oïda, (IX) sistema circulatori, (X) sistema respiratori, (XI) aparell digestiu, (XII) la pell i el teixit subcutani, (XIII) malalties del sistema osteomuscular i del teixit connectiu, (XIV) aparell genitourinari, (XV) embaràs i part, (XVI) afeccions originades en el període perinatal, (XVII) malformacions congènites, i (XVIII) altres no classificats.

Les causes externes es recullen a (XIX) Traumatismes i enverinaments (una excel·lent font d’inspiració per a un escriptor de novel·la negra, per cert) i (XX) causes externes de morbiditat i de mortalitat. D’altres codis són el (XXI) Factors que influeixen en l’estat de salut i (XXII) Codis per a situacions especials. A Catalunya, les causes més importants són els tumors i les malalties del sistema circulatori, que sumen més d’un 60%.

La pregunta “per què morim” why o “de què morim” no és fácil de respondre, sobretot si a més d’identificar la ‘causa immediata’, per exemple la ruptura del miocardi, volem indicar la ‘causa subjacent’ que seria malaltia de l’artèria coronària ateroscleròtica. Reportar la causa subjacent és difícil, per manca de formació dels metges però sobretot  perquè sovint no està disponible la informació necessària. Schulz segueix analitzant la qüestió citant Harvey Fineberg de l’Institute of Medicine quan diu que, “si algú mor d’un atac de cor, no diem que va morir per tenir el colesterol alt, un estil de vida sedentari i 40 anys de fumar”. I no obstant, un estudi de Foege i McGinnis de 1993,  revelava que la meitat de les morts als Estats Units el 1990 es podien atribuir a nou factors que no s’incloïen als certificats de defunció: tabac, dieta i activitat física, alcohol, agents microbians, armes de foc, comportament sexual, vehicles i ús indegut de medicaments i drogues. La distinció és important ja que pot fer decantar les polítiques de salut cap a la recerca de medicaments o cap a la formació d’hàbits més saludables.

Si la qüestió què interessa els metges és “de què morim”, la pregunta que ens fem els que estimàvem el difunt és “com”. Volem saber si va patir, o si estava en pau, o en el cas d’una mort prematura, si va tenir algún sentit, si s’hauria pogut evitar. Sobre tot això, conclou Kathryn Schulz, el certificat de defunció no en diu res; no és l’elegia d’Auden per a Yeats.”Morim perquè vam néixer, perquè som mortals; perquè després de tot, la vida és així”.